Asseguda a la vella taverna ,aquella que ningú anomena,
deixo caure la façana,
estúpida pluja negra...
Regalima galtes avall
tota la tristesa que em queda,
per deixar-me buida per fi,
estúpida pluja negra...
I s’entesta a no voler aparèixer
la façana que no revela
els bocins del meu cor,
estúpida pluja negra...
La sang brolla de la ferida,
aquella que encara està oberta.
Mentre jo no puc fingir,
estúpida pluja negra...
Creia conèixer les persones
i que aquestes mai traeixen.
Creia que estava buida,
estúpida pluja negra...
I pensant en el moments viscuts,
i recordant aquella escena:
un passat que sempre m’acompanyarà,
estúpida pluja negra...
Espero que us agradi, fa molt de temps que la vaig escriure i com que tenia ganes d'actualitzar, més que res, perquè això no es mori, doncs aquí la teniu ^^
*TïNâ*
6 comentaris:
m'encanta es molt maca^^ una mica trista potser xD
Molt tendre ^-^
uoo, las escrit tu:O
q maca!
estupida pluja negre..(L)
MUA!
No es que sigui molt fan de la poesia que no sigui mega abstracta/absurda, pero esta xula ^^
Segurament si fés un llibre de poesia, es diria:
"La poesia, i la mare que la va parir"
.. ^^'
Es molt bonica^^ jejeje no se si sabras qui soc pensa eh :)
Sí, realment no té ni cap ni peus... Però ja estem acostumats a que els americans en facin de les seves XD
Publica un comentari a l'entrada