Asseguda a la vella taverna ,aquella que ningú anomena,
deixo caure la façana,
estúpida pluja negra...
Regalima galtes avall
tota la tristesa que em queda,
per deixar-me buida per fi,
estúpida pluja negra...
I s’entesta a no voler aparèixer
la façana que no revela
els bocins del meu cor,
estúpida pluja negra...
La sang brolla de la ferida,
aquella que encara està oberta.
Mentre jo no puc fingir,
estúpida pluja negra...
Creia conèixer les persones
i que aquestes mai traeixen.
Creia que estava buida,
estúpida pluja negra...
I pensant en el moments viscuts,
i recordant aquella escena:
un passat que sempre m’acompanyarà,
estúpida pluja negra...
Espero que us agradi, fa molt de temps que la vaig escriure i com que tenia ganes d'actualitzar, més que res, perquè això no es mori, doncs aquí la teniu ^^
*TïNâ*
